Trobo a faltar "El present és un regal". No sé per quins misteris de la xarxa, no podia baixar imatges i, al final, ni tan sols sortia el text escrit. Però tinc ganes de provar si torna a funcionar.
He estat uns mesos "Buscant l’equilibri" i crec que l’he trobat. I he descobert que aquest equilibri requereix de molta força, de tocar molt de peus a terra i, alhora, no perdre la il·lusió.
Buscant l’equilibri he anat a parar a racons foscos de la meva infantesa, a situacions que no havia arribat a entendre llavors però que ara em quadren perfectament.
Tendim a ficar la família en un pedestal, a pensar que no n’hi ha cap de millor, constitueixen la matriu, el millor refugi per allunyar els fantasmes i dimonis.
Però resulta que, sovint, sense cap mena de premeditació, únicament perquè les persones som com som, els fantasmes i dimonis dormen amb nosaltres des de que neixem. I el nostre refugi es converteix en el seu cau.
Déu ser per això que , les persones que ens han acompanyat mentre ens feiem grans, són les que més ens han fet riure però, també, plorar, patir, trontollar i, fins i tot, caure en un pou profund del qual triguem anys a sortir, amb l’ànima magullada però també enfortida.
He hagut de formar la meva pròpia família perquè se m’obrissin noves perspectives. De fet, la relació que tinc amb la meva parella i els meus fills és ben diferent de la que vaig tenir amb els meus pares i companyia.
Per trobar l’equilibri, he hagut de desmuntar tot el meu arbre genealògic i tornar a començar. Això sí, amb una visió molt més ample del que són les relacions familiars, del mal que et poden arribar a fer i de tot el que pots arribar a aprendre si mires la crua realitat als ulls.
"Només quan estaven al seu nivell, els hi va poder somriure des del cor"
